St. Manuel surt 06:17 i es pon 21:27 surt 12:19 i es pon 00:26

Notícies

Consideracions sobre la llei de l'eutanàsia

28 de desembre de 2020Notícies Compartir:


Font: Diari Ara. 21/12/2020

El Congrés de Diputats acaba d’aprovar per àmplia majoria la proposta de llei orgànica de regulació de l’eutanàsia. El PSOE la va presentar el 15 de setembre i en només tres mesos se n’ha enllestit l’aprovació. Ara fa falta que es pronunciï el Senat, i Espanya passarà a ser el sisè país d’Europa que admet l’eutanàsia activa. Em pregunto si en un tema sensible i carregat d’implícits morals s’havia d’anar tan ràpid, sobretot en temps de pandèmia en què l’opinió pública ha quedat focalitzada en una sola direcció. Em pregunto si les persones democràticament escollides pel poble poden arrogar-se el dret de decidir en nom de tots, sense debat social, en un tema que supera el marc estricte del joc polític i s’endinsa en el terreny dels valors morals de la societat.

El debat intel·lectual i la participació popular, és a dir, la tan invocada i realment poc practicada democràcia participativa, ha estat gairebé inexistent. No es pot legislar a partir d’enquestes. Calien les opinions i les veus de molta gent, els favorables a la llei i els contraris. Calia un debat obert sobre el tema, que no quedés encapsulat en termes ideològics –com ara ha passat, com si fos una qüesti. de dretes i esquerres-. Hi ha hagut, en aquest sentit, una acció política que encaixa prou bé amb el que passa en altres qüestions. Vivim en una societat altament polaritzada, i això comporta que la confrontació ocupi el lloc de la reflexió.

Tothom vol tenir una mort digna, però “mort digna” i “eutanàsia activa” no són conceptes idèntics, com la llei espanyola, subtilment, pretén fer creure

Calia temps –i tres mesos no és temps– per aclarir-nos sobre, almenys, tres factors: els conceptes de fons (“eutanàsia”, “mort digna”, “acarnissament terapèutic”, “document d’últimes voluntats”, “suïcidi assistit”, “cures pal·liatives”, “sedació”), els criteris relacionats amb el final de la vida i els procediments aplicables a cada cas. La llei espanyola tot just aprovada no és, malauradament, una llei sobre el final de la vida, ni recull la complexitat de la qüestió. És una llei de direcció única que, com es llegeix en el preàmbul, pretén “salvaguardar l’absoluta llibertat de decisió descartant qualsevol tipus de pressió externa”. Ara bé, ¿i si la decisió de la persona és la de mantenir-se en vida? Quines són les prestacions –sanitàries, econòmiques, de suport personal– que l’administració, per llei, es compromet a oferir per tal de garantir el dret a viure dels qui el volen exercir, tot i que pateixin una malaltia greu i irreversible o bé una malaltia terminal? Optar per una vida digna és optar per una mort digna. Tothom vol tenir una mort digna, però “mort digna” i “eutanàsia activa” no són conceptes idèntics, com la llei espanyola, subtilment, pretén fer creure.

A Espanya s’ha fet el pas a l’eutanàsia activa, tal com ja des de fa anys es practica a Bèlgica, a Luxemburg, a Holanda i a Suècia –i en alguns estats dels EUA-. A Suïssa es recorre al suïcidi mèdicament assistit. A França, la llei Leonetti-Claeys 2016-87 de 2 de febrer de 2016, signada per François Hollande, va ser aprovada tan sols després de dos anys de debats públics intensos que van implicar tota la societat. Aquesta llei no admet l’eutanàsia activa i, malgrat això, pretén crear “nous drets a favor dels malalts i de les persones terminals” tot garantint la dignitat de la persona humana –que n’és el concepte clau-. D’altra banda, els legisladors espanyols s’haurien pogut informar sobre quina ha estat l’experiència real en els cinc països europeus esmentats que accepten l’eutanàsia activa. Haurien constatat que en aquests països moren dues o tres vegades més persones de les que permetrien els supòsits legals vigents. L’aplicació de la llei va molt més enllà de la lletra de la llei.

Un darrer punt. En aquest moment, a Espanya quasi 25.000 ancians han mort per covid-19 o símptomes compatibles, quasi la meitat del nombre total dels morts per la pandèmia. A Catalunya, el percentatge supera lleument el 50%. Es tracta d’una mortaldat sense precedents. Caldria anar a la passa de grip de 1918-1919 per trobar xifres encara més grans d’ancians morts en una pandèmia. Em pregunto si aquest era el moment oportú per promoure una llei que afecta directament els ancians, persones de debilitat congènita. Ara que hem de plorar la mort de tants milers d’ancians i que, alhora, hem d’alegrar-nos pels molts milers que, de moment, a casa i a les residències, han estat estalviats de la mort gràcies a la tasca abnegada de tants infermers/res, cuidadors/es, auxiliars i metges, sostinguts per familiars i amics que els han encoratjat a viure – i que s’han sentit encoratjats pels mateixos ancians, desitjosos de sobreviure a la pandèmia!–, ara, dic, no era el moment de plantejar-se el tema de l’eutanàsia. Cal lamentar la manca de sensibilitat envers els milers i milers d’ancians que han decidit lluitar contra els confinaments i l’isolament i han optat per continuar en vida i no per morir. El seu exemple i la seva dignitat també han de ser inclosos en la memòria col·lectiva de la nostra societat.